divendres, 17 de febrer de 2017



Fa uns dies, a classe de llatí, la nostre professora ens va proposar el repte de imaginar-nos com seria la vida d’una persona romana, d’una persona que visqués a l’Imperi Romà i plasmar-ho en una breu redacció. Podíem triar dos punts de vista diferents: ser un senyor/senyora romana o un esclau/esclava. A partir d’aquí vam deixar anar la nostre imaginació ens vam endinsar en els respectius papers, cadascú el que va preferir.

Dos exemples són els següents:

14 d’abril del 310
Quan torna a sortir el sol m’estremeixo. Un dia més que he d’estar servint al meus amos. Ja fa 5 anys, 5 anys des de que em van allunyar de tot el que jo coneixia i de tothom a qui estimava. Al principi va ser molt dur, per suposat, però em vaig anar adaptant com vaig poder.
Ahir va ser el meu aniversari, però fa ja uns d’anys que no ho celebro. És un dia com qualsevol altre: dedico el matí a endreçar i netejar les habitacions o a cuinar,  i cap al vespre, sobretot si els senyors tenen convidats, ajudo a la senyora a preparar-se i vestir-se per al sopar. Arriba la nit i començo a tremolar, no vull ser l’escollida a acompanyar al senyor.
Hi ha moments del meu dia a dia que si que gaudeixo, com les estones que passem entre companyes, on riem molt. Sense jo saber-ho, van organitzat una petita festa d’aniversari quan els senyors dormien i va estar molt bé. Van cuinar uns dolços i vam estar explicant històries fins a ven entrada la nit. Els hi agraeixo molt ja que em van ajudar a evadir-me una mica.
Encara que he passat moltes penúries durant aquests anys, sempre he sigut de les persones que creuen en la esperança i en la lluita diària per a aconseguir els teus objectius, i se que algun dia arribaré a ser una ciutadana lliure.
Rosa Torroglosa

Miro al Lucius i no faig més que rumiar, és un noi molt maco i sempre el veig somriure, no ho entenc, és un esclau! No sé perquè ho fa, però el que tinc clar és que ell és diferent als altres. Em fascina les seves ganes de riure i de fer-me riure. Ell és atent i per molt que jo sigui la seva senyora i ell el meu esclau, em tracte com a una amiga, i això m’agrada. Estic cansada de que em tractin de vostè, de viure en una societat sense valors, de veure gent com en Lucius tractats com si fossin inferiors, quan ja us puc dir que amb ell he tingut les converses més interessants de la meva vida, i si més no, més interessants que les que he tingut amb aquestes senyores que es fan dir amigues. Ja n’estic farta de ser ‘La Senyora’ i d’aquesta societat, de no tenir ni veu ni vot per ser dona. No aguanto al meu marit, aquell que m’estima tant com estima als altres. A vegades desitjaria ser esclava i poder estar amb el Lucius sense tenir por de res.
El Lucius marxa, i amb ell les meves ganes de revolucionar.me i canviar-ho tot. És millor així. Al cap i a la fi, què podria aconseguir?

Clàudia Cristóbal


Cap comentari:

Publica un comentari